violència juvenil i crisi d'identitat
Em sento altament sorprès pels aconteixements d'aquests últims dies. A vosaltres no us passa?
Em refereixo a aquestes històries de Berga, de Perpinyà, de l'IES de l'Hospitalet... i d'altres que segurament no ens enterem.
Què ens esta passant? Per què aquestes mostres de violència tan exagerada entre les persones?
Porto dies reflexionant sobre el tema, de fet he buscat bibliografia per documentar-me sobre aquesta temàtica (especialment sobre les bandes juvenils llatinoamericanes). No he acabat trobant res que m'interessés especialment.
No ho entenc. No entenc que la gent pugui gaudir de la violència per la violència. No entenc que sortis al carrer i tinguis ganes de matar algú, de punxar algú, de robar algú, de fer mal algú...
La persona no és dolenta per naturalesa, com hi ha autors que ens han explicat a les nostres classes de pedagogia. La persona es construeix, es socialitza amb el que troba al seu entorn (família, amics/es, barri, escola, mitjans de comunicació social...).
Suposo que deu ser una història de l'adolescència i la crisi d'identitat que comporta. La persona adolescent s'ha de reafirmar en quelcom, habitualment ho fa a través d'un grup. Suposo que ha de ser aquesta la teoria que expliqui la violència que estem vivint aquests darrers dies a casa nostra. Aquests grups s'han de sentir identificats amb la seva cultura, amb el seu grup d'origen,.. I això és conflictiu ja que per a reafirmar-te a tu, has de "sentir-te superior als altres". Aquesta premissa la trobo equivocada. Ja que no cal la violència per a reafirmar-te a tu. O és que qualsevol de nosaltres ha hagut de matar o ser conflictiu en la nostra etapa de l'adolescència?
Oi que no?
A vegades em costa pensar que amb l'educació que podem exercir alguns professionals, podrem fer entendre que així no s'arriba enlloc.
No hem de perdre l'esperança, i fer que tots els agents socials (inclosa la família)puguem acompanyar els adolescents que tenim més aprop a integrar-se/socialitzar-se en aquesta societat en la que estem vivint, com a persones compromeses i transformadores de la realitat (però des del diàleg, d'acord?).
Res més, un pensament que em venia desde feia temps, no gaire aprofundit, ho sento.
un petó
manel
Em refereixo a aquestes històries de Berga, de Perpinyà, de l'IES de l'Hospitalet... i d'altres que segurament no ens enterem.
Què ens esta passant? Per què aquestes mostres de violència tan exagerada entre les persones?
Porto dies reflexionant sobre el tema, de fet he buscat bibliografia per documentar-me sobre aquesta temàtica (especialment sobre les bandes juvenils llatinoamericanes). No he acabat trobant res que m'interessés especialment.
No ho entenc. No entenc que la gent pugui gaudir de la violència per la violència. No entenc que sortis al carrer i tinguis ganes de matar algú, de punxar algú, de robar algú, de fer mal algú...
La persona no és dolenta per naturalesa, com hi ha autors que ens han explicat a les nostres classes de pedagogia. La persona es construeix, es socialitza amb el que troba al seu entorn (família, amics/es, barri, escola, mitjans de comunicació social...).
Suposo que deu ser una història de l'adolescència i la crisi d'identitat que comporta. La persona adolescent s'ha de reafirmar en quelcom, habitualment ho fa a través d'un grup. Suposo que ha de ser aquesta la teoria que expliqui la violència que estem vivint aquests darrers dies a casa nostra. Aquests grups s'han de sentir identificats amb la seva cultura, amb el seu grup d'origen,.. I això és conflictiu ja que per a reafirmar-te a tu, has de "sentir-te superior als altres". Aquesta premissa la trobo equivocada. Ja que no cal la violència per a reafirmar-te a tu. O és que qualsevol de nosaltres ha hagut de matar o ser conflictiu en la nostra etapa de l'adolescència?
Oi que no?
A vegades em costa pensar que amb l'educació que podem exercir alguns professionals, podrem fer entendre que així no s'arriba enlloc.
No hem de perdre l'esperança, i fer que tots els agents socials (inclosa la família)puguem acompanyar els adolescents que tenim més aprop a integrar-se/socialitzar-se en aquesta societat en la que estem vivint, com a persones compromeses i transformadores de la realitat (però des del diàleg, d'acord?).
Res més, un pensament que em venia desde feia temps, no gaire aprofundit, ho sento.
un petó
manel
0 comentarios